El Hundimiento de la tele japonesa

Hitler no va morir. Va fugir al Japó on va expressar el seu sadisme com a programador de concursos a la tele japonesa.

Hamlet de Barrio

Hamlet amb llenguatge de carrer

El Club de la Chucha

Sí, he dit Chucha

Creu de Sant Jordi per a l'óssa Hvala i campanades de cap d'any a Badia del Vallès

Mireu aquesta careta i digueu-me si no es mereix una Creu de Sant Jordi per tot el que ha patit i per haver tingut la decència de no matar aquell caçador imbècil.
Fa un temps, a l'Extradi de la COM vaig reclamar això i que les campanades de TV3 es fessin a Badia del Vallès.


Han passat uns mesos i cap institució s'han mostrat interessada. Com hem caigut en aquest buit moral? No pensen en la felicitat de les bèsties salvatges? I en l'óssa Hvala tampoc?

No me asustes cuando duermo

I això és el que ara faig al jueves. Imaginar que per fi un justicier acaba amb la vida de tots els malparits que es dediquen a espantar-te quan dorms. És molt divertit fer-ho, però patir-ho és taquicardia garantida. Calia venjança. Sí, heu de clickar sobre la imatge.

GENT QUE ADMIRO: repartidors de publicitat

Hi ha gent que els odia, i potser amb raó, però els repartidors de publicitat mereixen el nostre respecte i la nostra admiració perquè són les persones més perseverants de la terra. Ja pots posar un cartell dient "com vegi un fulletó publicitari et trobaré i et trencaré la cara a hòsties". Tant hi fot. El paio et deixa la publicitat. Tant és si no tens bústia i si la teva porta és d'aquelles que van tan ajustades que només deixen l'espai just perquè entrin molècules d'oxigen en fila. El tio farà un plec màgic amb la publicitat i quan entris trobaràs una muntanya de fulls davant teu.
Hem d'honrar-los. Quan nosaltres defallim en les nostres feines, ells triomfen. Deixen la publi i caminen fins a la casa del costat. I quan entren a un bloc de pisos i troben 50 bústies davant seu les omplen amb una velocitat digna d'uns ninjes. Gent eficient. Els repartidors de publicitat són el més similar que tenim en aquest país a allò que sempre hem anomenat "alemanys". Així és que quan veieu un altre repartidor, saludeu-lo amb un Sig Heil. Ell ja ho entendrà.

Gràcies noia del tren

Gràcies noia del tren per despertar-me. Ja havia baixat tothom, érem a plaça catalunya, era molt d'hora i, si no m'arribes a despertar tu (insisteixo: última passatgera dormilega a banda), hauria tornat a Sabadell com un gilipolles.
Si m'he clapat i en despertar-me he donat les gràcies balbucejant una frase incomprensible, no és perquè sigui un indigent, ni un borratxo austríac. Era una combinació de son i vergonya.

Ché Guevara

El Ché, d’adolescent, ja anava molt revolucionat. Quan tenia 12 anys es va comprar una barba postissa i anava dient “ja veureu quan tingui edat de fumar puros! La liarem!”. I així va ser. Però sens dubte, la frase del Ché que va passar a la posteritat és aquella de “prefiero morir de pie, que vivir siempre de rodillas”. Que és una frase que podria haver dit Alfons Arús negant-se a fer de Nuñito de la Calzada.

Dalí

Dalí era un tio acostumat a fer el que li donava la gana. De fet, si pujaves amb ell al tren, no era estrany veure’l amb els peus al seient del de davant o, fins i tot, fumant en pipa entre vagó i vagó. Era, el que avui anomenaríem… un quillo. Per sort va conèixer la dona de la seva vida, la Gala, que el primer dia li va fotre un parell de bufetades i li va dir “i ara s’ha acabat fer el guarru. Posa’t a guanyar diners o prepara’t per rebre. Ah, i comença a idolatrar-me!”. I el Dalí no va tenir cap més remei que centrar-se i pintar. Per sort.